PSC, per als enemics, la normativa vigent

Per als amics favors, per als enemics, la normativa vigent

Quan estem immersos en el dia a dia, ens fa l’efecte que les coses passen simplement perquè passen. Que Catalunya perdi competitivitat, que creixi per sota la mitjana dels països rics d’Europa o que la catalanitat estigui en coma, no són fruit de la casualitat o, tal com diria un estadista amateur, perquè el món està canviant. Als polítics se’ns suposa la capacitat de modificar la realitat d’un país per fer-lo més habitable, cohesionat i fort. Però modificar-lo a través de la política, i no de la propaganda com està fent l’actual tripartit.

Els actuals polítics –amb la connivència d’Esquerra- han construït la imatge que ells voldrien per Convergència i Unió. Un partit arraconat a la dreta, de bracet amb el PP, a la penombra, conspirant per assolir el poder, incapaç de fer polítiques socials perquè a ells –pensen- només els hi interessa l’empresariat, el creixement econòmic a qualsevol preu i a curt termini. A força d’assimilar CiU al PP, i crear dos bàndols, els de les dretes i els de les esquerres, el tripartit està jugant a fer Espanya en miniatura, on la gent només pugui votar partits de dretes o partits d’esquerres. Simplificant els esquemes al màxim, com d’altra banda fa el PP quan parla de terrorisme, i tractant a la gent de militant, com si tothom fos tan sectari com per creure que al món hi ha dos tipus de persones, els de dretes i els bons.
Personalment, penso que al món hi ha dos tipus de persones. Els que divideixen i els que no ho fan. Governar és entendre que el món és més complexe del que ens permet entendre el nostre intel.lecte, comprendre que hi ha persones que pensen com tu i d’altres que no, d’altres amb qui et posaries d’acord immediatament en el tema “A”, però que discrepen lleugerament en el “B”.

La realitat però, és que CiU és la casa comuna del catalanisme, i que com a casa comuna, té el suport de gent de dretes, gent d’esquerres, gent del Barça o de l’Espanyol, d’advocats, caixers de supermercat, empresaris, administratius, conductors d’autobús, botiguers, informàtics, forners, mestres, electricistes, fusters o metges. Precisament per això, la política de CiU mai podrà mirar els seus conciutadans en funció d’una ideologia de dretes o d’esquerres, perquè per sobre d’éssers més o menys polítics, estem parlant de persones amb més o menys problemes a resoldre.
Montilla s’ha proposat aniquilar el catalanisme polític silenciosament, i les municipals en són un bon exemple. Convergència i Unió és el partit que ha presentat més llistes a les eleccions municipals, però les subvencions continuen centrades a l’àrea metropolitana de Barcelona, on els tripartits hi tenen bona part dels seus votants, els altres catalans, i en aquells pobles on hi ha govern amic. Mai abans s’havia vist que per rebre diners per construir una piscina o un polisportiu calgués acreditar militància al partit. Ara sí.

Per a CiU no hi ha altres catalans, perquè això seria admetre que hi ha dos tipus de persones, i que jo sàpiga a Catalunya hi ha set milions de tipus de persones que, malgrat tot, tenen una cosa en comú: viuen i treballen a Catalunya. Algun dia Esquerra Republicana s’adonarà del mal que ha fet a aquell país que tan creien defensar. La fi no justifica els mitjans, encara que la formació de tripartits a petició de la cúpula, sembli indicar el contrari. Comprometre’s en política no és entrar a formar part d’una secta o d’una tribu. És un exercici de llibertat intel·lectual que el tripartit segresta sota principis de justícia social, integració als immigrants i ecologia, com si tinguessin els drets d’autor, i com si els altres partits fóssim partidaris de les desigualtats socials o la contaminació dels rius. Per això, per explicar-vos la realitat de la Catalunya actual, he pensat que el títol de l’article podia ser aquest.

Ramon Minoves Pujols

Berga, 23 maig 2007