24 de novembre 2007
17 de novembre 2007
El Congrés rebutja una esmena per injectar 4,5 millions d'euros en la rehabilitació de Queralt
El Congrés rebutja una esmena per injectar 4,5 millions d'euros en la rehabilitació de Queralt
CiU al Berguedà lamenta la manca d'inversions, però no tanca el projecte de revitalització del santuari
16/11/2007 14:58
La revitalització de Queralt no compta, de moment, amb el suport del govern de l’estat. El Congrés dels Diputats va rebutjar ahir una esmena presentada per Convergència i Unió amb l’objectiu que el projecte de rehabilitació de l’hostatgeria del santuari de Queralt comptés amb una important injecció econòmica de 4,5 milions d’euros. El president de Convergència Democràtica al Berguedà, Ramon Minoves, ha explicat que es creia que l’esmena podria tirar endavant, i que el seu rebuig és una mostra del mal finançament de Catalunya.
Minoves ha lamentat la manca d’inversió a la comarca, tant per part de l’estat com de la Generalitat. El responsable de Convergència lamenta que els pressupostos de la Generalitat per l’any que ve no incloguin cap partida d’inversió, per exemple, per a la C-16 a partir de Berga, o al polígon comarcal d’Olvan.
Però, tot i el poc interès inversor per les comarques d’interior, ha dit Minoves, es continuarà treballant per trobar el finançament per revitalitzar Queralt.
CiU al Berguedà ha volgut assenyalar que, una vegada més, la comarca ‘queda al marge de les inversions reals de l’estat, tot i plantejar un projecte seriós i rigorós i d’una gran importància’.
Recordem que la revitalització de Queralt és un dels projectes calu de l’actual equip de govern de l’Ajuntament de Berga, de CiU, que va anunciar que s’està elaborant un estudi sobre la remodelació de la part municipal del santuari berguedà.
Notícia publicada a www.radioberga.cat 16/11/2007
CiU al Berguedà lamenta la manca d'inversions, però no tanca el projecte de revitalització del santuari
16/11/2007 14:58
La revitalització de Queralt no compta, de moment, amb el suport del govern de l’estat. El Congrés dels Diputats va rebutjar ahir una esmena presentada per Convergència i Unió amb l’objectiu que el projecte de rehabilitació de l’hostatgeria del santuari de Queralt comptés amb una important injecció econòmica de 4,5 milions d’euros. El president de Convergència Democràtica al Berguedà, Ramon Minoves, ha explicat que es creia que l’esmena podria tirar endavant, i que el seu rebuig és una mostra del mal finançament de Catalunya.
Minoves ha lamentat la manca d’inversió a la comarca, tant per part de l’estat com de la Generalitat. El responsable de Convergència lamenta que els pressupostos de la Generalitat per l’any que ve no incloguin cap partida d’inversió, per exemple, per a la C-16 a partir de Berga, o al polígon comarcal d’Olvan.
Però, tot i el poc interès inversor per les comarques d’interior, ha dit Minoves, es continuarà treballant per trobar el finançament per revitalitzar Queralt.
CiU al Berguedà ha volgut assenyalar que, una vegada més, la comarca ‘queda al marge de les inversions reals de l’estat, tot i plantejar un projecte seriós i rigorós i d’una gran importància’.
Recordem que la revitalització de Queralt és un dels projectes calu de l’actual equip de govern de l’Ajuntament de Berga, de CiU, que va anunciar que s’està elaborant un estudi sobre la remodelació de la part municipal del santuari berguedà.
Notícia publicada a www.radioberga.cat 16/11/2007
Casa comuna
Catalunya és un país que sociològicament ha canviat moltíssim en els útlims 5 anys. L’allau d’immigrants arribats des del 2000 fa que dels 6 milions de catalans de l’època Pujol, passessim als 7 durant el mandat de Maragall, per apropar-nos als 7,5 de l’època Montilla. Xifra que no reflecteix la immigració subjacent, i tampoc aquella que en un futur vindrà fruit del reagrupament familiar. En resum, que en aquesta primera dècada del segle XXI, Catalunya podria tenir prop de 10 milions d’habitants –legalitzats o no.
En aquest context, les noves persones que viuen i treballen a Catalunya ho fan amb una intenció tan prosaica com la de guanyar-se la vida. Per a ells a Catalunya es pot viure perfectament en castellà, i fins i tot per a ells viure a Espanya és un actiu, perquè això els garanteix ser d’un país que té convenis de col·laboració amb altres estats com, segurament, el seu.
Què significa per a ells el catalanisme? Comprensiblement, poc. Els suposa un trauma que el català pugui perdre’s algun dia, o que l’Estat interfereixi sempre que pot en la nostra voluntat de fer-nos sentir com a poble? –seleccions esportives. Si a aquest “tansemenfotisme” cultural, hi sumem el desànim de molts catalans que es resignen i es deixen arrossegar pels designis de la presidència , o per aquells que pensen “psc, t’estimo, ets perfecte... ja et canviaré”, el resultat no és altre que el que tenim: un país on cada cop es parla més castellà, on cada cop s’acostuma més a agafar el tren amb retard, i on el silenci i la foscor del magatzem Montilla es trasllada a una societat que mira amb indiferència els seus polítics de bata grisa.
Ara bé, vivim en un país que malgrat la llengua que parlem, i vinguem d’on vinguem, el que tots plegats detectem en la nostra vida diària és que no hi ha res que funcioni. Volem que els trens funcionin. Volem un ensenyament de qualitat sense barracons. Volem que els hospitals funcionin. Volem electricitat a casa nostra. I què fan els que controlen el Parlament de Catalunya? On son aquests que diuen estimar Catalunya?
Per això quan algú proposa refundar el catalanisme ho fa perquè detecta que alguna cosa falla. Davant la poca capacitat i voluntat dels polítics actuals de fer funcionar allò que és bàsic, controlar la immigració i racionalitzar el creixement econòmic. El catalanisme no té cap altra sortida: adaptar-se als nous temps. La globalització comporta molts desafiaments, però ens proporciona també les eines per superar-los. Es tracta, només, de saber llegir el missatge en clau que ens envia el futur i estar disposats a canviar el nostre món per fer-nos menys vulnerables als canvis. Conservar no vol dir ser conservadors.
Ramon Minoves Pujols
Berga, 25 de setembre de 2007
Catalunya és un país que sociològicament ha canviat moltíssim en els útlims 5 anys. L’allau d’immigrants arribats des del 2000 fa que dels 6 milions de catalans de l’època Pujol, passessim als 7 durant el mandat de Maragall, per apropar-nos als 7,5 de l’època Montilla. Xifra que no reflecteix la immigració subjacent, i tampoc aquella que en un futur vindrà fruit del reagrupament familiar. En resum, que en aquesta primera dècada del segle XXI, Catalunya podria tenir prop de 10 milions d’habitants –legalitzats o no.
En aquest context, les noves persones que viuen i treballen a Catalunya ho fan amb una intenció tan prosaica com la de guanyar-se la vida. Per a ells a Catalunya es pot viure perfectament en castellà, i fins i tot per a ells viure a Espanya és un actiu, perquè això els garanteix ser d’un país que té convenis de col·laboració amb altres estats com, segurament, el seu.
Què significa per a ells el catalanisme? Comprensiblement, poc. Els suposa un trauma que el català pugui perdre’s algun dia, o que l’Estat interfereixi sempre que pot en la nostra voluntat de fer-nos sentir com a poble? –seleccions esportives. Si a aquest “tansemenfotisme” cultural, hi sumem el desànim de molts catalans que es resignen i es deixen arrossegar pels designis de la presidència , o per aquells que pensen “psc, t’estimo, ets perfecte... ja et canviaré”, el resultat no és altre que el que tenim: un país on cada cop es parla més castellà, on cada cop s’acostuma més a agafar el tren amb retard, i on el silenci i la foscor del magatzem Montilla es trasllada a una societat que mira amb indiferència els seus polítics de bata grisa.
Ara bé, vivim en un país que malgrat la llengua que parlem, i vinguem d’on vinguem, el que tots plegats detectem en la nostra vida diària és que no hi ha res que funcioni. Volem que els trens funcionin. Volem un ensenyament de qualitat sense barracons. Volem que els hospitals funcionin. Volem electricitat a casa nostra. I què fan els que controlen el Parlament de Catalunya? On son aquests que diuen estimar Catalunya?
Per això quan algú proposa refundar el catalanisme ho fa perquè detecta que alguna cosa falla. Davant la poca capacitat i voluntat dels polítics actuals de fer funcionar allò que és bàsic, controlar la immigració i racionalitzar el creixement econòmic. El catalanisme no té cap altra sortida: adaptar-se als nous temps. La globalització comporta molts desafiaments, però ens proporciona també les eines per superar-los. Es tracta, només, de saber llegir el missatge en clau que ens envia el futur i estar disposats a canviar el nostre món per fer-nos menys vulnerables als canvis. Conservar no vol dir ser conservadors.
Ramon Minoves Pujols
Berga, 25 de setembre de 2007
CLIENTELA I CALAIX.
Durant els 23 anys de governs de Jordi Pujol, Convergència i Unió va tenir sempre clar que l’acció del Govern de la Generalitat havia de ser de país, destinada al conjunt dels ciutadans de Catalunya. Evidentment, darrere de les polítiques que van desenvolupar els successius governs de CiU hi havia una determinada idea de país, però també es tenia clar que s’estava governant per a tots els catalans, no només per aquells que havien votat Convergència i Unió o per aquells que eren nacionalistes.
Per contra, des de que governa el tripartit, i especialment des de que hi ha el tripartit 2, es pot observar la voluntat d’imposar un model de societat que no vol servir per al conjunt de la ciutadania, sinó satisfer a uns determinats sectors ideològics del país.
Tenim un govern intervencionista en el sentit pejoratiu del terme. Aquesta és una de les principals característiques del Govern de José Montilla. El tripartit ha demostrat durant aquest temps una obsessió per tenir una societat intervinguda, que vol controlar-ho tot, decidir sobre tots els aspectes, sense possibilitat de donar veu als ciutadans, un Govern que prefereix aplicar mesures coercitives abans que mesures en positiu. Com és obvi, CiU està a favor d’uns poders públics que desenvolupin la seva acció i que corregeixin amb polítiques públiques tots aquells aspectes que la societat sola no pot regular, però alhora confia amb la corresponsabilitat i el colideratge Govern-societat. Per exemple: la Llei de contractes de conreus. Aquesta llei recull que l’administració tingui dret de retracte sobre les finques rústiques de Catalunya. És a dir, que el Govern tingui preferència de compra de totes les finques rústiques que es posin a la venda.
Tenim un govern sectari. Els exemples del pensament tancat, de la intransigència, del pensament únic i esbiaixat, dels favoritismes, és a dir, del sectarisme del tripartit són més que nombrosos. Es tracta de donar veu els que pensen com ells i silenciar i deixar de banda els que no els són afins o els que discrepen. Per exemple: des del Govern, i especialment des dels departaments de Política Territorial i Governació, es va pressionar nombrosos alcaldes de municipis petits abans de les eleccions municipals, tot condicionant les inversions futures als seus pobles al fet que es presentessin a les eleccions amb el PSC-PSOE i ERC . És a dir, el tripartit va utilitzar el Govern de la Generalitat i els diners de tots els catalans per aconseguir formalitzar més candidatures municipals. Per altre part, cal destacar que les subvencions concedides pel departament de Governació als municipis evidencien un exercici de sectarisme, tot premiant els municipis “amics” i castigant els municipis “no amics”.
Tenim un Govern clientelar. Fruit d’aquesta obsessió per tenir un govern marcadament ideologitzat, només per a aquells que pensen com ells, moltes de les polítiques que desenvolupen responen a aquesta filosofia. No són un govern al servei dels catalans, sinó un govern al servei dels catalans que pensen com ells.
RAMON MINOVES PUJOLS
Durant els 23 anys de governs de Jordi Pujol, Convergència i Unió va tenir sempre clar que l’acció del Govern de la Generalitat havia de ser de país, destinada al conjunt dels ciutadans de Catalunya. Evidentment, darrere de les polítiques que van desenvolupar els successius governs de CiU hi havia una determinada idea de país, però també es tenia clar que s’estava governant per a tots els catalans, no només per aquells que havien votat Convergència i Unió o per aquells que eren nacionalistes.
Per contra, des de que governa el tripartit, i especialment des de que hi ha el tripartit 2, es pot observar la voluntat d’imposar un model de societat que no vol servir per al conjunt de la ciutadania, sinó satisfer a uns determinats sectors ideològics del país.
Tenim un govern intervencionista en el sentit pejoratiu del terme. Aquesta és una de les principals característiques del Govern de José Montilla. El tripartit ha demostrat durant aquest temps una obsessió per tenir una societat intervinguda, que vol controlar-ho tot, decidir sobre tots els aspectes, sense possibilitat de donar veu als ciutadans, un Govern que prefereix aplicar mesures coercitives abans que mesures en positiu. Com és obvi, CiU està a favor d’uns poders públics que desenvolupin la seva acció i que corregeixin amb polítiques públiques tots aquells aspectes que la societat sola no pot regular, però alhora confia amb la corresponsabilitat i el colideratge Govern-societat. Per exemple: la Llei de contractes de conreus. Aquesta llei recull que l’administració tingui dret de retracte sobre les finques rústiques de Catalunya. És a dir, que el Govern tingui preferència de compra de totes les finques rústiques que es posin a la venda.
Tenim un govern sectari. Els exemples del pensament tancat, de la intransigència, del pensament únic i esbiaixat, dels favoritismes, és a dir, del sectarisme del tripartit són més que nombrosos. Es tracta de donar veu els que pensen com ells i silenciar i deixar de banda els que no els són afins o els que discrepen. Per exemple: des del Govern, i especialment des dels departaments de Política Territorial i Governació, es va pressionar nombrosos alcaldes de municipis petits abans de les eleccions municipals, tot condicionant les inversions futures als seus pobles al fet que es presentessin a les eleccions amb el PSC-PSOE i ERC . És a dir, el tripartit va utilitzar el Govern de la Generalitat i els diners de tots els catalans per aconseguir formalitzar més candidatures municipals. Per altre part, cal destacar que les subvencions concedides pel departament de Governació als municipis evidencien un exercici de sectarisme, tot premiant els municipis “amics” i castigant els municipis “no amics”.
Tenim un Govern clientelar. Fruit d’aquesta obsessió per tenir un govern marcadament ideologitzat, només per a aquells que pensen com ells, moltes de les polítiques que desenvolupen responen a aquesta filosofia. No són un govern al servei dels catalans, sinó un govern al servei dels catalans que pensen com ells.
RAMON MINOVES PUJOLS
ACUSATIO MANIFESTA
“ACUSATIO MANIFESTA”
Fa quinze dies en aquestes pàgines del Berguedà setmanal em feia ressò del desgavell de la gestió del PSC-PSOE en tot el que fa referència a les infraestructures a Catalunya: les rodalies de Renfe, els esvorancs al tren d’alta velocitat, les apagades de l’electricitat d’aquest estiu a la Catalunya metropolitana, la desafectació de la gent per la política, etc. A tot això s’hi pot afegir l’oblit d’inversions del tripartit a les comarques d’interior i muntanya. Per exemple la carretera C-26, en el tram de Navès (Solsonès) a Ripoll, passant per Berga és un traçat que malgrat les promeses del Govern Català actual, segueix sent un traçat de “biodramina”, amb corbes inacabables, i tot això, malgrat els esforços continuats i tossuts dels successius alcaldes de Vilada i Borredà. Als quals se’ls ha de reconèixer l’esforç.
La setmana passada en aquestes mateixes pàgines el comentarista polític de Borredà, no feia cap referència a les meves paraules i punts de vista, i es dedicava obsessivament a desqualificar la meva persona, utilitzant la demagògia i la desqualificació personal. Aquest tipus de tècnica es fa servir quant no es té arguments, per rebatre un altre punt de vista. I aquest deu ser el cas.
Crec que els polítics del Berguedà, val més que ens dediquem a treballar per construir una societat on hi hagi les millors cotes de benestar per la nostra ciutadania. I això és que fem molts, siguin del color polític que siguin. Per sort els camins del socialisme al Berguedà, ja no passen per Roma. I és amb aquests que malgrat mantenir una sana discrepància política és pot construir un futur millor. Hi ha dues menes de polítics “els professionals” que només viuen de la política i que un cop aparcats no saben què fer, i, els que com jo mateix, la compaginem amb una tasca professional, que en el meu cas és com a docent a la universitat.
Als lectors aquest tipus d’articles d‘opinió els deu avorrir i deuen pensar, un altre cop debats estèrils per no construir res, per això acabaré aquest article i aquesta mena de debat aquí mateix amb una llatinada, senyor comentarista: “excusatio non petitio, acusatio manifesta”.
Ramon Minoves Pujols
President de CDC al Berguedà
Fa quinze dies en aquestes pàgines del Berguedà setmanal em feia ressò del desgavell de la gestió del PSC-PSOE en tot el que fa referència a les infraestructures a Catalunya: les rodalies de Renfe, els esvorancs al tren d’alta velocitat, les apagades de l’electricitat d’aquest estiu a la Catalunya metropolitana, la desafectació de la gent per la política, etc. A tot això s’hi pot afegir l’oblit d’inversions del tripartit a les comarques d’interior i muntanya. Per exemple la carretera C-26, en el tram de Navès (Solsonès) a Ripoll, passant per Berga és un traçat que malgrat les promeses del Govern Català actual, segueix sent un traçat de “biodramina”, amb corbes inacabables, i tot això, malgrat els esforços continuats i tossuts dels successius alcaldes de Vilada i Borredà. Als quals se’ls ha de reconèixer l’esforç.
La setmana passada en aquestes mateixes pàgines el comentarista polític de Borredà, no feia cap referència a les meves paraules i punts de vista, i es dedicava obsessivament a desqualificar la meva persona, utilitzant la demagògia i la desqualificació personal. Aquest tipus de tècnica es fa servir quant no es té arguments, per rebatre un altre punt de vista. I aquest deu ser el cas.
Crec que els polítics del Berguedà, val més que ens dediquem a treballar per construir una societat on hi hagi les millors cotes de benestar per la nostra ciutadania. I això és que fem molts, siguin del color polític que siguin. Per sort els camins del socialisme al Berguedà, ja no passen per Roma. I és amb aquests que malgrat mantenir una sana discrepància política és pot construir un futur millor. Hi ha dues menes de polítics “els professionals” que només viuen de la política i que un cop aparcats no saben què fer, i, els que com jo mateix, la compaginem amb una tasca professional, que en el meu cas és com a docent a la universitat.
Als lectors aquest tipus d’articles d‘opinió els deu avorrir i deuen pensar, un altre cop debats estèrils per no construir res, per això acabaré aquest article i aquesta mena de debat aquí mateix amb una llatinada, senyor comentarista: “excusatio non petitio, acusatio manifesta”.
Ramon Minoves Pujols
President de CDC al Berguedà
LA POLÍTICA DEL ESTRUÇ
Article opinió publicat al Diaria gratuaït, ACTUAL setmana del 2 al 8 de novembre de 2007.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
