A Espanya, gràcies a Catalunya
El PSOE celebra aquests dies la revalidació del mandat de Zapatero al capdavant del govern espanyol. La victòria arriba després d’un viatge de quatre anys a través del temps. Un viatge que ens ha fet veure els budells d’una Transició, que lluny d’estar superada, continua existint com a línia cronològica que emergeix del Franquisme fins als nostres dies.
El PP no ha dubtat a fer tremolar els fonaments de l’Estat de Dret per aconseguir un poder que finalment se li ha escapat per la via democràtica. La victòria de Zapatero, però, amaga una derrota a la resta d’Espanya, on el PP ha guanyat les eleccions. La conclusió per tant és clara: Catalunya té la paella pel mànec. Poques vegades en la història de l’Estat Espanyol, Catalunya ha tingut un pes tan gran en el decantament d’una balança.
I poques vegades, Catalunya podrà fer palanca com en aquests propers quatre anys. Primer, perquè els 10 diputats de Convergència són decisius. Segon, perquè la suma de tots els partits que del Parlament de Catalunya, no pot ser tombada per la via política. Tercer, perquè a Espanya hi governa el mateix partit que governa a la Generalitat. En resum, que si aquesta legislatura Catalunya no aconsegueix desdoblar definitivament la C-16 fins a la Cerdanya, un bon desplegament de l’Estatut, i el traspàs de rodalies i els aeroports catalans, haurem regat l’hort amb gasoil en comptes d’aigua.
És el moment de no mirar al passat, de no retreure’ns els nostres errors. És tant el que hi tenim a guanyar, són tantes les possibilitats que tenim de sortir-nos-en, que qualsevol intent de provocar una discussió estèril en un moment com aquest –“penso en el retret recurrent de comparar el pujolisme amb el tripartidisme”- serà una tàctica per dividir, alentir processos, i restar força a les nostres reivindicacions com a país.
Els partits catalans hem de presentar-nos el dia de la investidura de Zapatero, amb el bloc de notes. Hem de fer els deures ràpid i bé, i qualsevol cosa que signifiqui donar temps al temps, és regalar temps al PP. Perquè com més tard ens trobem, més aprop estarem de no aprovar un traspàs, ja que més aprop estaran les següents eleccions. Si Zapatero és estadista, destinarà el primer any de legislatura a accelerar la via catalana, per dedicar-se, durant els tres anys següents, a fer una política que li doni vots a Espanya de cara a les eleccions del 2012, on el PP no tornarà a ensopegar amb la mateixa pedra. A ningú se li escapa que Rajoy formarà un equip amb menys visceralitat, i per tant més centrista i no tant anticatalà. Això li traurà vots al PSOE a Catalunya, a no ser que, quan arribi el moment de la veritat, pugui demostrar una obra de govern.
A Catalunya, mentrestant, CiU vetllarà perquè no hi hagi més fuites de sobirania. Cal assegurar que les lleis siguin justes i no trepitgin la integritat jurídica i política del poble català. I això, només l’únic partit no majoritari que ha resistit al bipartidisme ferotge amb unes mínimes garanties, té capacitat per encapçalar-ho. I vistos els resultats, el Berguedà hi ha tingut un paper determinant: en 21 dels 31 municipis, CiU ha estat la força més votada. Gràcies a tota la gent de la nostra terra, des de Bagà fins a Viver i Serrateix; des de Borredà i fins a Castellar del Riu.
El PSOE celebra aquests dies la revalidació del mandat de Zapatero al capdavant del govern espanyol. La victòria arriba després d’un viatge de quatre anys a través del temps. Un viatge que ens ha fet veure els budells d’una Transició, que lluny d’estar superada, continua existint com a línia cronològica que emergeix del Franquisme fins als nostres dies.
El PP no ha dubtat a fer tremolar els fonaments de l’Estat de Dret per aconseguir un poder que finalment se li ha escapat per la via democràtica. La victòria de Zapatero, però, amaga una derrota a la resta d’Espanya, on el PP ha guanyat les eleccions. La conclusió per tant és clara: Catalunya té la paella pel mànec. Poques vegades en la història de l’Estat Espanyol, Catalunya ha tingut un pes tan gran en el decantament d’una balança.
I poques vegades, Catalunya podrà fer palanca com en aquests propers quatre anys. Primer, perquè els 10 diputats de Convergència són decisius. Segon, perquè la suma de tots els partits que del Parlament de Catalunya, no pot ser tombada per la via política. Tercer, perquè a Espanya hi governa el mateix partit que governa a la Generalitat. En resum, que si aquesta legislatura Catalunya no aconsegueix desdoblar definitivament la C-16 fins a la Cerdanya, un bon desplegament de l’Estatut, i el traspàs de rodalies i els aeroports catalans, haurem regat l’hort amb gasoil en comptes d’aigua.
És el moment de no mirar al passat, de no retreure’ns els nostres errors. És tant el que hi tenim a guanyar, són tantes les possibilitats que tenim de sortir-nos-en, que qualsevol intent de provocar una discussió estèril en un moment com aquest –“penso en el retret recurrent de comparar el pujolisme amb el tripartidisme”- serà una tàctica per dividir, alentir processos, i restar força a les nostres reivindicacions com a país.
Els partits catalans hem de presentar-nos el dia de la investidura de Zapatero, amb el bloc de notes. Hem de fer els deures ràpid i bé, i qualsevol cosa que signifiqui donar temps al temps, és regalar temps al PP. Perquè com més tard ens trobem, més aprop estarem de no aprovar un traspàs, ja que més aprop estaran les següents eleccions. Si Zapatero és estadista, destinarà el primer any de legislatura a accelerar la via catalana, per dedicar-se, durant els tres anys següents, a fer una política que li doni vots a Espanya de cara a les eleccions del 2012, on el PP no tornarà a ensopegar amb la mateixa pedra. A ningú se li escapa que Rajoy formarà un equip amb menys visceralitat, i per tant més centrista i no tant anticatalà. Això li traurà vots al PSOE a Catalunya, a no ser que, quan arribi el moment de la veritat, pugui demostrar una obra de govern.
A Catalunya, mentrestant, CiU vetllarà perquè no hi hagi més fuites de sobirania. Cal assegurar que les lleis siguin justes i no trepitgin la integritat jurídica i política del poble català. I això, només l’únic partit no majoritari que ha resistit al bipartidisme ferotge amb unes mínimes garanties, té capacitat per encapçalar-ho. I vistos els resultats, el Berguedà hi ha tingut un paper determinant: en 21 dels 31 municipis, CiU ha estat la força més votada. Gràcies a tota la gent de la nostra terra, des de Bagà fins a Viver i Serrateix; des de Borredà i fins a Castellar del Riu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada