CiU, malgrat tot
Convergència i Unió ha guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya per vuitena vegada consecutiva. Aquesta vegada però la victòria és sense pal·liatius: onze escons de diferència respecte la segona força més votada, augment d’escons (2) respecte les anteriors autonòmiques, victòria a 38 de les 41 comarques (excepte el Baix Llobregat, Barcelonès i Vallès occidental), i victòria a les 4 circumscripcions.
La gent de Catalunya ha donat la seva confiança a Convergència perquè encapçali el govern. I ho ha fet sabent que les regles democràtiques no impedien un tripartit i que probablement el seu vot no serviria per estar al govern. Amb aquestes premisses, el que mou la ciutadania a apostar per Convergència i Unió no és altra que la solvència i seriositat del programa, l’amor a Catalunya, i la garantia d’estabilitat que tradicionalment han garantit els governs de CiU.
Les xifres que exposo a l’entrada d’aquest article són genèriques, però si són observades amb detall, ens aclareixen encara més el panorama. CiU ha tret una diferència de 138.744 vots a la segona força, cosa que li ha permès per exemple guanyar a Barcelona ciutat. Feia 11 anys que la federació no guanyava a la capital de Catalunya. Triomf que també cal estendre a les altres tres capitals de província.
Però al marge de conquerir nous territoris, CiU ha consolidat la seva base a totes les comarques catalanes: en 17 comarques CiU ha superat el 40% dels vots, entre elles el Berguedà, i a les capitals de comarca CiU ha arrasat en 38 de les 42. Només Sabadell, Terrassa, Tortosa i Sant Feliu de Llobregat es resisteixen encara, per bé que les distàncies respecte al partit més votat s’escurcen. Ho demostra el fet que en dues de les tres comarques on CiU no ha guanyat, el Barcelonès i el Vallès occidental, els nacionalistes s’han quedat a menys de mil vots del partit més votat.
En resum, Catalunya ha parlat a les urnes i ha dit que vol un govern de CiU perquè garanteix estabilitat, arrelament al país i qualitat de vida als catalans. Els pactes entre perdedors són legítims, però demostren que hi ha a qui l’estabilitat li preocupa relativament. Relativament poc, com el país que tindrem d’aquí a uns anys. Catalunya necessita un nivell d’autoexigència que el tripartit ha demostrat que no pot mantenir perquè la seva prioritat és governar, sigui com sigui, encara que sigui malament, i contra l’opinió majoritària dels catalans.
Em sento estafat, i junt amb mi la majoria de catalans i catalanes de bona voluntat. Cal fer-nos-ho mirar!
Ramon Minoves Pujols
President CiU Berguedà.
Berga 6 de novembre de 2006.
Convergència i Unió ha guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya per vuitena vegada consecutiva. Aquesta vegada però la victòria és sense pal·liatius: onze escons de diferència respecte la segona força més votada, augment d’escons (2) respecte les anteriors autonòmiques, victòria a 38 de les 41 comarques (excepte el Baix Llobregat, Barcelonès i Vallès occidental), i victòria a les 4 circumscripcions.
La gent de Catalunya ha donat la seva confiança a Convergència perquè encapçali el govern. I ho ha fet sabent que les regles democràtiques no impedien un tripartit i que probablement el seu vot no serviria per estar al govern. Amb aquestes premisses, el que mou la ciutadania a apostar per Convergència i Unió no és altra que la solvència i seriositat del programa, l’amor a Catalunya, i la garantia d’estabilitat que tradicionalment han garantit els governs de CiU.
Les xifres que exposo a l’entrada d’aquest article són genèriques, però si són observades amb detall, ens aclareixen encara més el panorama. CiU ha tret una diferència de 138.744 vots a la segona força, cosa que li ha permès per exemple guanyar a Barcelona ciutat. Feia 11 anys que la federació no guanyava a la capital de Catalunya. Triomf que també cal estendre a les altres tres capitals de província.
Però al marge de conquerir nous territoris, CiU ha consolidat la seva base a totes les comarques catalanes: en 17 comarques CiU ha superat el 40% dels vots, entre elles el Berguedà, i a les capitals de comarca CiU ha arrasat en 38 de les 42. Només Sabadell, Terrassa, Tortosa i Sant Feliu de Llobregat es resisteixen encara, per bé que les distàncies respecte al partit més votat s’escurcen. Ho demostra el fet que en dues de les tres comarques on CiU no ha guanyat, el Barcelonès i el Vallès occidental, els nacionalistes s’han quedat a menys de mil vots del partit més votat.
En resum, Catalunya ha parlat a les urnes i ha dit que vol un govern de CiU perquè garanteix estabilitat, arrelament al país i qualitat de vida als catalans. Els pactes entre perdedors són legítims, però demostren que hi ha a qui l’estabilitat li preocupa relativament. Relativament poc, com el país que tindrem d’aquí a uns anys. Catalunya necessita un nivell d’autoexigència que el tripartit ha demostrat que no pot mantenir perquè la seva prioritat és governar, sigui com sigui, encara que sigui malament, i contra l’opinió majoritària dels catalans.
Em sento estafat, i junt amb mi la majoria de catalans i catalanes de bona voluntat. Cal fer-nos-ho mirar!
Ramon Minoves Pujols
President CiU Berguedà.
Berga 6 de novembre de 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada