Casa comuna
Catalunya és un país que sociològicament ha canviat moltíssim en els útlims 5 anys. L’allau d’immigrants arribats des del 2000 fa que dels 6 milions de catalans de l’època Pujol, passessim als 7 durant el mandat de Maragall, per apropar-nos als 7,5 de l’època Montilla. Xifra que no reflecteix la immigració subjacent, i tampoc aquella que en un futur vindrà fruit del reagrupament familiar. En resum, que en aquesta primera dècada del segle XXI, Catalunya podria tenir prop de 10 milions d’habitants –legalitzats o no.

En aquest context, les noves persones que viuen i treballen a Catalunya ho fan amb una intenció tan prosaica com la de guanyar-se la vida. Per a ells a Catalunya es pot viure perfectament en castellà, i fins i tot per a ells viure a Espanya és un actiu, perquè això els garanteix ser d’un país que té convenis de col·laboració amb altres estats com, segurament, el seu.

Què significa per a ells el catalanisme? Comprensiblement, poc. Els suposa un trauma que el català pugui perdre’s algun dia, o que l’Estat interfereixi sempre que pot en la nostra voluntat de fer-nos sentir com a poble? –seleccions esportives. Si a aquest “tansemenfotisme” cultural, hi sumem el desànim de molts catalans que es resignen i es deixen arrossegar pels designis de la presidència , o per aquells que pensen “psc, t’estimo, ets perfecte... ja et canviaré”, el resultat no és altre que el que tenim: un país on cada cop es parla més castellà, on cada cop s’acostuma més a agafar el tren amb retard, i on el silenci i la foscor del magatzem Montilla es trasllada a una societat que mira amb indiferència els seus polítics de bata grisa.

Ara bé, vivim en un país que malgrat la llengua que parlem, i vinguem d’on vinguem, el que tots plegats detectem en la nostra vida diària és que no hi ha res que funcioni. Volem que els trens funcionin. Volem un ensenyament de qualitat sense barracons. Volem que els hospitals funcionin. Volem electricitat a casa nostra. I què fan els que controlen el Parlament de Catalunya? On son aquests que diuen estimar Catalunya?

Per això quan algú proposa refundar el catalanisme ho fa perquè detecta que alguna cosa falla. Davant la poca capacitat i voluntat dels polítics actuals de fer funcionar allò que és bàsic, controlar la immigració i racionalitzar el creixement econòmic. El catalanisme no té cap altra sortida: adaptar-se als nous temps. La globalització comporta molts desafiaments, però ens proporciona també les eines per superar-los. Es tracta, només, de saber llegir el missatge en clau que ens envia el futur i estar disposats a canviar el nostre món per fer-nos menys vulnerables als canvis. Conservar no vol dir ser conservadors.

Ramon Minoves Pujols

Berga, 25 de setembre de 2007