La veu que Madrid no escolta (Article publicat al Regio7 2 de febrer 2012)
Queda una setmana perquè el president de la Generalitat Artur Mas, i el del govern espanyol Mariano Rajoy, es reuneixin per primera vegada de manera oficial. Sobre la taula una demanda que vol acabar amb l’espoli econòmic que pateix Catalunya: el Pacte Fiscal, un sistema similar al del Concert Econòmic basc i que permetria acabar amb situacions dramàtiques com les actuals: “De cada 100 euros que Catalunya aporta a Espanya, Espanya n'hi torna 68” (un terç, no torna). O bé: 14.800 milions d'euros cada any no tornen a Catalunya, tot això segons dades del propi govern d’Espanya. Perquè es facin una idea de les magnituds d’aquestes xifres, els direm que, només de la disposició addicional tercera de l’Estatut, Espanya deu poc més de 750 milions d’euros a Catalunya, que és pràcticament la mateixa quantitat que la Generalitat deu als Ajuntaments.
Així funciona Espanya. Uns en diem “espoli”, els altres parlen de “solidaritat”, però independentment de l’etiqueta que li posem, la situació parteix de dades objectives que encara podrien ser més greus si les analitzéssim d’altres punts de vista. L’hemorràgia econòmica que pateix Catalunya és de tal dimensió que cada català, de mitjana, deixa de rebre 3000 euros anuals. En aquest context, Catalunya es planteja com a objectiu principal abordar els problemes econòmics del país. I això passa per modificar estructuralment el sistema de finançament actual, que és injust per Catalunya i per Espanya, perquè tapa (els altres en diran “corregeix”) les mancances d’un estat que es divideix entre els que bàsicament produeixen, els que bàsicament viuen del subsidi i els que bàsicament ho gestionen. No cal posar noms.
Per aquesta raó, si fins ara les pressions es movien en l’arena política, en un futur no hem de descartar mobilitzacions ciutadanes. El 27 de desembre la Generalitat va aprovar la Llei de Consultes populars que farà servir el padró com a base pel cens, fet que intenta esquivar la impossibilitat de convocar un referèndum sense l’autorització del govern de Madrid. Aquí és on es preguntaria als ciutadans quina és la seva opinió sobre si cal un pacte fiscal.
Davant les adversitats cal imaginació: imaginar estratègies legals (si convé a escala internacional) per legitimar i donar cobertura democràtica a les aspiracions del poble català, constantment tombades per l’aparell de l’Estat espanyol. Catalunya ha d’estar preparada per aquests actes d’autoafirmació que, si convé, alguns cops ens obligaran a trencar les costures d’una Constitució que s’interpreta amb molta rigidesa, i poques vegades, en benefici nostre. Per això Catalunya ha d’estar preparada per anar, aquesta vegada sí, més enllà.
Aquests dies llegim a la premsa dos fets que ens afecten molt més d’aprop del que cadascú de nosaltres es pensa: d’una banda, la cancel•lació de la privatització de l’aeroport del Prat, un altre cop de porta a les aspiracions dels empresaris del nostre país per tal de tenir una plataforma que es pugui gestionar des de Catalunya. D’altra banda, el referèndum escocès: si el poble ho vota el 2014, Escòcia passaria a ser un estat independent. Els sona d’alguna cosa la data de 2014? Efectivament, farà 300 anys que Catalunya depèn legalment dels designis de Madrid.
Després d’una Primavera Àrab com la que varem viure l’any passat, qui sap si s’estarà acostant l’hora d’una primavera europea? En tot cas, caldrà intel•ligència i bisturí, i això només es pot fer amb un grau de compromís de tothom, que superi les pròpies pors, i que d’una vegada per totes ens faci ser un poble valent, unit i amb visió a llarg termini. Ens hi va el pa i la sal.
Ramon Minoves Pujols
President de CiU al Berguedà.
28 de gener 2012
04 de febrer 2012
24 d’agost 2011
La PESCA a Catalunya i Panamà.
Reunió amb la Sra. Mercè Santmartí DG de Pesca de la Generalitat de Catalunya i el Sr. Giovanni Lauri DG de la Agencia de Recursos Acuaticos y Pesqueros de Panamá.
En el marc de treball de la sectorial de Medi Ambient de CDC vàrem estar treballant temes d'interès per les dues nacions.
11 de febrer 2011
ELX I LA PATUM
Puntos de encuentro entre la Patum y el Misteri
FONT DE LA NOTICIA
http://www.diarioinformacion.com/elche/2010/06/14/puntos-encuentro-patum-misteri/1018669.html
Con numerosas similitudes. Coincidiendo con el Corpus Christi, la localidad barcelonesa de Berga celebra cada año la fiesta de la Patum, que guarda numerosas similitudes con el Misteri d'Elx.
JOAN CASTAÑO*
Con ocasión de la festividad del Corpus Christi, la ciudad de Berga (Barcelona) celebra cada año la fiesta de la Patum, que tiene numerosos puntos de contacto con nuestra Festa o Misteri d'Elx. El más destacado, sin duda, el que ambas celebraciones han sido declaradas Obras Maestras del Patrimonio Oral e Inmaterial de la Humanidad por la Unesco y comparten, por tanto, la responsabilidad de mantenerse intactas de cara al futuro.
La Patum y La Festa son expresiones vivas de una misma tradición cultural y religiosa. Mientras nuestra Festa es la única muestra conservada de los misterios medievales representados en el interior de los templos, la Patum tiene su origen en las grandes procesiones del Corpus que desde la Edad Media recorren nuestras calles para mostrar en todo su esplendor a la Eucaristía. Con el fin de catequizar al pueblo, se incluían en las mismas una serie de comparsas y elementos singulares relacionados con las antiguas creencias y en donde tenían cabida animales fabulosos, fuerzas benéficas y maléficas o escenas bíblicas. En el caso de Berga tales comparsas, introducidas al son del "tabal", cuya onomatopeya (¡patum!, ¡patum!) ha dado nombre popular a la celebración, danzan en la plaza de Sant Pere, enmarcada por el Ayuntamiento y la iglesia parroquial. En medio de miles de personas, que a duras penas dejan el espacio necesario para los saltos, vemos a los "Turcs i cavallets" que combaten entre sí; a San Miguel y otro ángel que escenifican una simbólica lucha del bien y del mal con los diablos de las mazas; a las dos "Guitas" dragones que persiguen a las gentes con sus largos cuellos y sus bocas llameantes de "fuets" o cohetes; al Águila, cuya solemne danza es contemplada con un emotivo silencio para acabar en un molinete asombroso; a los "Nans vells", que evolucionan vestidos al estilo dieciochesco; a las dos parejas de Gigantes que también bailan al son de la música con una ligereza que hace olvidar su enorme peso; a los "Nans nous", construidos a finales del siglo XIX; y, finalmente, a los "Plens", cien diablos con máscaras y un complejo recubrimiento vegetal que les protege de los "fuets" que portan en sus cabezas y colas. Sus giros en la oscuridad de la noche convierten la pequeña plaza en una impresionante ascua que se apaga con las sucesivas explosiones de los cohetes. El acto concluye con el "Tirabol", una auténtica catarsis donde se unen actores y espectadores en una danza colectiva.
Precisamente, la mayor conexión entre la Patum y La Festa ilicitana se descubre en su significado como celebración comunitaria de sus respectivas poblaciones. Ambas fiestas se han convertido en el principal símbolo de sus ciudades. La Patum ha conservado su organización municipal, como la tuvo el Misterio entre 1609 y 1931, compartida después con otras fuerzas integradas en el Patronato del Misteri d'Elx.
De hecho, la Corporación de Berga preside los actos festivos desde el propio Ayuntamiento, cuyo balcón central se transforma en tribuna de autoridades e invitados, igual que en nuestra Festa se mantiene la tribuna municipal, acompañada de la del Patronato desde la creación del mismo.
En Berga ocupan un lugar preferente los llamados Administradores vestidos de gala, hoy con función simbólica, que en épocas pasadas se encargaban de recoger los recursos necesarios para poner en marcha la Patum en los cuatro barrios de la ciudad. Misión similar a la de los Electos de nuestra Festa, que recibían el encargo de administrar los caudales destinados a la celebración anual y que durante la representación ocupan, ahora también simbólicamente, un lugar preferente junto al cadafal.
También hallamos en ambas festividades una ritualización de los tiempos. El día de la Ascensión de cada año el Ayuntamiento de Berga celebra una sesión extraordinaria para aprobar la Patum. Y en Elche cada 21 de junio se dan a conocer los nombres de los Electos en recuerdo del pleno que el Consell celebraba para realizar tales nombramientos y poner en marcha la preparación de la fiesta.
En cuanto a la conservación, ambas ciudades han seguido caminos paralelos. En 1963 acordó Berga que nunca se hiciera la Patum fuera de la ciudad ni se sacara de la misma ninguno de sus elementos festivos. Y ello como respuesta a las presiones para realizar muestras completas o parciales fuera de Berga, que los vecinos consideran del todo inapropiadas ya que para ellos la Patum, la que sienten entusiasmados, la que viven cada año y la que trasmiten celosamente a sus hijos, está formada por las comparsas, pero también por su marco tradicional y por el pueblo que participa.
En el caso de Elche, aunque sin un acuerdo de similar solemnidad, también se ha mantenido el criterio de no celebrar La Festa fuera de la ciudad. Cada vez que se ha propuesto, la fuerte polémica al respecto ha parado la iniciativa por entenderse que lejos de Santa María el Misteri perdería su sentido más profundo. En nuestro caso, sin embargo, para dar respuesta a tales demandas se crearon en los años setenta del siglo pasado los llamados conciertos escenificados cuya filosofía sería necesario replantear, al menos su excesiva proliferación, con el fin de no difundir una visión confusa del drama asuncionista.
Estos detalles y muchos otros que unen ambas celebraciones en significado, en pasado y en futuro, han de hacernos reflexionar sobre la necesidad de un trabajo conjunto. La conmemoración en el año próximo del X aniversario de la declaración del Misterio como Patrimonio Mundial puede ser una buena ocasión para reunir a representantes de distintos bienes inmateriales y realizar una puesta en común sobre sus problemas específicos y sus posibles soluciones. Y La Festa d'Elx, que fue el primer bien de este tipo que la Unesco reconoció en nuestro país, tiene al respecto una especial responsabilidad a la hora de liderar esta iniciativa.
*Archivero del Patronato del Misteri d'Elx
FONT DE LA NOTICIA
http://www.diarioinformacion.com/elche/2010/06/14/puntos-encuentro-patum-misteri/1018669.html
Con numerosas similitudes. Coincidiendo con el Corpus Christi, la localidad barcelonesa de Berga celebra cada año la fiesta de la Patum, que guarda numerosas similitudes con el Misteri d'Elx.
JOAN CASTAÑO*
Con ocasión de la festividad del Corpus Christi, la ciudad de Berga (Barcelona) celebra cada año la fiesta de la Patum, que tiene numerosos puntos de contacto con nuestra Festa o Misteri d'Elx. El más destacado, sin duda, el que ambas celebraciones han sido declaradas Obras Maestras del Patrimonio Oral e Inmaterial de la Humanidad por la Unesco y comparten, por tanto, la responsabilidad de mantenerse intactas de cara al futuro.
La Patum y La Festa son expresiones vivas de una misma tradición cultural y religiosa. Mientras nuestra Festa es la única muestra conservada de los misterios medievales representados en el interior de los templos, la Patum tiene su origen en las grandes procesiones del Corpus que desde la Edad Media recorren nuestras calles para mostrar en todo su esplendor a la Eucaristía. Con el fin de catequizar al pueblo, se incluían en las mismas una serie de comparsas y elementos singulares relacionados con las antiguas creencias y en donde tenían cabida animales fabulosos, fuerzas benéficas y maléficas o escenas bíblicas. En el caso de Berga tales comparsas, introducidas al son del "tabal", cuya onomatopeya (¡patum!, ¡patum!) ha dado nombre popular a la celebración, danzan en la plaza de Sant Pere, enmarcada por el Ayuntamiento y la iglesia parroquial. En medio de miles de personas, que a duras penas dejan el espacio necesario para los saltos, vemos a los "Turcs i cavallets" que combaten entre sí; a San Miguel y otro ángel que escenifican una simbólica lucha del bien y del mal con los diablos de las mazas; a las dos "Guitas" dragones que persiguen a las gentes con sus largos cuellos y sus bocas llameantes de "fuets" o cohetes; al Águila, cuya solemne danza es contemplada con un emotivo silencio para acabar en un molinete asombroso; a los "Nans vells", que evolucionan vestidos al estilo dieciochesco; a las dos parejas de Gigantes que también bailan al son de la música con una ligereza que hace olvidar su enorme peso; a los "Nans nous", construidos a finales del siglo XIX; y, finalmente, a los "Plens", cien diablos con máscaras y un complejo recubrimiento vegetal que les protege de los "fuets" que portan en sus cabezas y colas. Sus giros en la oscuridad de la noche convierten la pequeña plaza en una impresionante ascua que se apaga con las sucesivas explosiones de los cohetes. El acto concluye con el "Tirabol", una auténtica catarsis donde se unen actores y espectadores en una danza colectiva.
Precisamente, la mayor conexión entre la Patum y La Festa ilicitana se descubre en su significado como celebración comunitaria de sus respectivas poblaciones. Ambas fiestas se han convertido en el principal símbolo de sus ciudades. La Patum ha conservado su organización municipal, como la tuvo el Misterio entre 1609 y 1931, compartida después con otras fuerzas integradas en el Patronato del Misteri d'Elx.
De hecho, la Corporación de Berga preside los actos festivos desde el propio Ayuntamiento, cuyo balcón central se transforma en tribuna de autoridades e invitados, igual que en nuestra Festa se mantiene la tribuna municipal, acompañada de la del Patronato desde la creación del mismo.
En Berga ocupan un lugar preferente los llamados Administradores vestidos de gala, hoy con función simbólica, que en épocas pasadas se encargaban de recoger los recursos necesarios para poner en marcha la Patum en los cuatro barrios de la ciudad. Misión similar a la de los Electos de nuestra Festa, que recibían el encargo de administrar los caudales destinados a la celebración anual y que durante la representación ocupan, ahora también simbólicamente, un lugar preferente junto al cadafal.
También hallamos en ambas festividades una ritualización de los tiempos. El día de la Ascensión de cada año el Ayuntamiento de Berga celebra una sesión extraordinaria para aprobar la Patum. Y en Elche cada 21 de junio se dan a conocer los nombres de los Electos en recuerdo del pleno que el Consell celebraba para realizar tales nombramientos y poner en marcha la preparación de la fiesta.
En cuanto a la conservación, ambas ciudades han seguido caminos paralelos. En 1963 acordó Berga que nunca se hiciera la Patum fuera de la ciudad ni se sacara de la misma ninguno de sus elementos festivos. Y ello como respuesta a las presiones para realizar muestras completas o parciales fuera de Berga, que los vecinos consideran del todo inapropiadas ya que para ellos la Patum, la que sienten entusiasmados, la que viven cada año y la que trasmiten celosamente a sus hijos, está formada por las comparsas, pero también por su marco tradicional y por el pueblo que participa.
En el caso de Elche, aunque sin un acuerdo de similar solemnidad, también se ha mantenido el criterio de no celebrar La Festa fuera de la ciudad. Cada vez que se ha propuesto, la fuerte polémica al respecto ha parado la iniciativa por entenderse que lejos de Santa María el Misteri perdería su sentido más profundo. En nuestro caso, sin embargo, para dar respuesta a tales demandas se crearon en los años setenta del siglo pasado los llamados conciertos escenificados cuya filosofía sería necesario replantear, al menos su excesiva proliferación, con el fin de no difundir una visión confusa del drama asuncionista.
Estos detalles y muchos otros que unen ambas celebraciones en significado, en pasado y en futuro, han de hacernos reflexionar sobre la necesidad de un trabajo conjunto. La conmemoración en el año próximo del X aniversario de la declaración del Misterio como Patrimonio Mundial puede ser una buena ocasión para reunir a representantes de distintos bienes inmateriales y realizar una puesta en común sobre sus problemas específicos y sus posibles soluciones. Y La Festa d'Elx, que fue el primer bien de este tipo que la Unesco reconoció en nuestro país, tiene al respecto una especial responsabilidad a la hora de liderar esta iniciativa.
*Archivero del Patronato del Misteri d'Elx
30 de novembre 2010
MES CATALUNYA
Comença. Un altre cop la línia de sortida, la vista a l’infinit i el múscul en tensió. L’arrencada és important, però no decisiva. Cal tenir al cap que la cursa serà llarga, que la terra que espetegarà sota els nostres peus per camins plans i pendents marcades, és la mateixa terra d’aquests últims anys: eixuta, irregular i extenuada. Cal constància, tenacitat i tossuderia per recórrer convençuts els camins que ens han de dur nord enllà.
L’Artur Mas serà d’aquí uns dies nou president de Catalunya, el nostre país. El seu camí fins a la Generalitat ha estat ple d’obstacles que, afortunadament, li han permès arribar a la Generalitat amb un grau de maduresa que sense la coïssor de dues victòries sense govern hagués estat difícil d’assolir. Després de tot, i mirat en perspectiva, les “no-victòries” t’obliguen a créixer per ser millor. A créixer cap endins per després créixer enfora, amb més força si convé.
L’Artur que arriba a la Generalitat és algú que encara coneix millor el país que fa 4 anys. Sap que Catalunya és un territori divers, plural, amb un potencial enorme, però també amb unes debilitats que venen de fàbrica. Ell, millor que ningú, està preparat per trobar l’alquímia necessària perquè aquesta diversitat i aquesta pluralitat no frenin el nostre progrés, impedint que aquest estres permanent i necessari dilueixi l’ànima del nostre poble darrera de mots com pragmatisme, social i realisme. La dispersió i la vaguetat no mouen el món, tot i que en determinats casos sigui el més aconsellable per conviure en pau i estabilitat. També en temps de crisi el cor governa, però el cap mana, i el cap aconsella rigor, responsabilitat, unió i projecte. I encara més: algú que sigui capaç d’afinar l’abisme que separa les ideologies i que les torna aparentment contradictòries i incompatibles.
La Catalunya Central, i el Berguedà en particular, té motius per pensar que amb la victòria de Convergència i Unió, el somni d’una Catalunya millor torna a ser el d’una Catalunya més pròspera i més lliure. Des del Coll de Pal fins a Montserrat, o des del port del Compte fins al Pantà de Sau, sabem avui que la Catalunya interior també té dret als recursos justos i necessaris per viure. És així com es recorre un camí llarg, comptant amb tothom, sumant d’aquí i d’allà per anar fins a on mai haguéssim pogut imaginar.
Però això ho diem ara, quan encara no s'ha constituït el Parlament de Catalunya, quan encara mirem endavant i no sabem què ens amaga el destí i quines forces reals tenim per anar-lo a buscar. Intuïm que el futur no estarà exempt d’obstacles i vents que ens vindran de cara, perquè sempre ha estat així. La cursa per un futur millor per Catalunya comença ara. Tot està per fer i tot és possible.
Ramon Minoves
Publicat al diari Regio7, 30 novembre 2010, pàg 24
L’Artur Mas serà d’aquí uns dies nou president de Catalunya, el nostre país. El seu camí fins a la Generalitat ha estat ple d’obstacles que, afortunadament, li han permès arribar a la Generalitat amb un grau de maduresa que sense la coïssor de dues victòries sense govern hagués estat difícil d’assolir. Després de tot, i mirat en perspectiva, les “no-victòries” t’obliguen a créixer per ser millor. A créixer cap endins per després créixer enfora, amb més força si convé.
L’Artur que arriba a la Generalitat és algú que encara coneix millor el país que fa 4 anys. Sap que Catalunya és un territori divers, plural, amb un potencial enorme, però també amb unes debilitats que venen de fàbrica. Ell, millor que ningú, està preparat per trobar l’alquímia necessària perquè aquesta diversitat i aquesta pluralitat no frenin el nostre progrés, impedint que aquest estres permanent i necessari dilueixi l’ànima del nostre poble darrera de mots com pragmatisme, social i realisme. La dispersió i la vaguetat no mouen el món, tot i que en determinats casos sigui el més aconsellable per conviure en pau i estabilitat. També en temps de crisi el cor governa, però el cap mana, i el cap aconsella rigor, responsabilitat, unió i projecte. I encara més: algú que sigui capaç d’afinar l’abisme que separa les ideologies i que les torna aparentment contradictòries i incompatibles.
La Catalunya Central, i el Berguedà en particular, té motius per pensar que amb la victòria de Convergència i Unió, el somni d’una Catalunya millor torna a ser el d’una Catalunya més pròspera i més lliure. Des del Coll de Pal fins a Montserrat, o des del port del Compte fins al Pantà de Sau, sabem avui que la Catalunya interior també té dret als recursos justos i necessaris per viure. És així com es recorre un camí llarg, comptant amb tothom, sumant d’aquí i d’allà per anar fins a on mai haguéssim pogut imaginar.
Però això ho diem ara, quan encara no s'ha constituït el Parlament de Catalunya, quan encara mirem endavant i no sabem què ens amaga el destí i quines forces reals tenim per anar-lo a buscar. Intuïm que el futur no estarà exempt d’obstacles i vents que ens vindran de cara, perquè sempre ha estat així. La cursa per un futur millor per Catalunya comença ara. Tot està per fer i tot és possible.
Ramon Minoves
Publicat al diari Regio7, 30 novembre 2010, pàg 24
06 de juliol 2010
07 de juny 2010
30 de maig 2009
Candini a Berga
Avui em fet un esmorzar electoral amb la Montserrat Candini a Berga. A la foto estic amb la Mireia Pellicer i la Montserrat Ribera.
19 d’abril 2009
A CASA TAMBÉ FEM BON TURISME
Aquest darrers mesos estem llegint en premsa els estralls de la crisi que per tot arreu treu el nas. Malgrat tot plegat, comencem a llegir també alguns indicadors, sobretot als Estats Units, que ens comencen a donar certa esperança de que la tempesta amainarà aviat. Un altre tema serà com realitzar la remuntada?
El passat mes de febrer van entrar per la frontera espanyola 2,8 milions de turistes procedents de l’estranger. Això suposa segons dades del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç una caiguda del 15,9%. Els principals paisos emissors de turistes França, Regne Unit i Alemanya van recular i deixar de visitar Espanya. Sobretot el public anglès amb la depreciació de la lliure esterlina, no ens fa competitius. La caiguda del mercat alemany aquest primers mesos de l’any ha estat de gairebé l’11%., segons les dades oficials consultades.
El turisme francès ha tingut una presència de 365 mil persones en el que portem d’any. Malgrat el que pot semblar per aquestes xifres, la presència francesa s’ha reduit en referencia a l’any anterior un 2,7 i el global espanyol el 7,2 %.
A Catalunya i al Berguedà, el sector del turisme és un dels sectors econòmics que més resistència està oposant a la crisi. Amb això no vull pas dir que tot hagi de ser flors i violes. Les dificultats hi són i aquestes són ben evidents.
Per altre banda, els catalans som molt viatgers en general. Però també s’han reduït les sortides a l’estranger. Cosa no que no vol pas dir que no es gaudeixi del temps d’oci per fer unes vacances o sortides de pocs dies. Amb tot plegat, s’està observant com molt públic intern de Catalunya posposa agafar l’avió per anar lluny i està fent l’opció de la Catalunya interior. És a dir fa la seva despesa turística en serveis turístics al propi país.
No hi ha mal que per be no vingui! En els darrers anys a Catalunya i al Berguedà en concret, s’han impulsat diferents alternatives de turisme de gran qualitat. Cal aprofitar ara i treure rendiment d’aquestes inversions. Tota l’àrea de Barcelona és a una hora de cotxe, però també tenim a unes dues hores de cotxe tot un públic francès a l’àrea de Toulouse, que es comporta de forma similar al públic català i que té necessitat d’experimentar noves realitats. És el moment d’anar a vendre i de ser valents. Per això em va alegrar molt veure com gran quantitat d’expositors feien la feina ben feta al darrer Saló Internacional de Turisme a Catalunya.
El turisme al Berguedà té un gran potencial. Ara és l’hora de posar en valor la feina ben feta aquests darrers anys, i estar a l’aguait per actualitzar i seguir posant valor afegit a l’oferta turistica de la comarca tot preparant el futur!.
El passat mes de febrer van entrar per la frontera espanyola 2,8 milions de turistes procedents de l’estranger. Això suposa segons dades del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç una caiguda del 15,9%. Els principals paisos emissors de turistes França, Regne Unit i Alemanya van recular i deixar de visitar Espanya. Sobretot el public anglès amb la depreciació de la lliure esterlina, no ens fa competitius. La caiguda del mercat alemany aquest primers mesos de l’any ha estat de gairebé l’11%., segons les dades oficials consultades.
El turisme francès ha tingut una presència de 365 mil persones en el que portem d’any. Malgrat el que pot semblar per aquestes xifres, la presència francesa s’ha reduit en referencia a l’any anterior un 2,7 i el global espanyol el 7,2 %.
A Catalunya i al Berguedà, el sector del turisme és un dels sectors econòmics que més resistència està oposant a la crisi. Amb això no vull pas dir que tot hagi de ser flors i violes. Les dificultats hi són i aquestes són ben evidents.
Per altre banda, els catalans som molt viatgers en general. Però també s’han reduït les sortides a l’estranger. Cosa no que no vol pas dir que no es gaudeixi del temps d’oci per fer unes vacances o sortides de pocs dies. Amb tot plegat, s’està observant com molt públic intern de Catalunya posposa agafar l’avió per anar lluny i està fent l’opció de la Catalunya interior. És a dir fa la seva despesa turística en serveis turístics al propi país.
No hi ha mal que per be no vingui! En els darrers anys a Catalunya i al Berguedà en concret, s’han impulsat diferents alternatives de turisme de gran qualitat. Cal aprofitar ara i treure rendiment d’aquestes inversions. Tota l’àrea de Barcelona és a una hora de cotxe, però també tenim a unes dues hores de cotxe tot un públic francès a l’àrea de Toulouse, que es comporta de forma similar al públic català i que té necessitat d’experimentar noves realitats. És el moment d’anar a vendre i de ser valents. Per això em va alegrar molt veure com gran quantitat d’expositors feien la feina ben feta al darrer Saló Internacional de Turisme a Catalunya.
El turisme al Berguedà té un gran potencial. Ara és l’hora de posar en valor la feina ben feta aquests darrers anys, i estar a l’aguait per actualitzar i seguir posant valor afegit a l’oferta turistica de la comarca tot preparant el futur!.
30 de gener 2009
LA VELOCITAT ENDORMISCADORA
LA VELOCITAT ENDORMISCADORA
Al Berguedà estem d’enhorabona s’ha completat la carretera troncal anomenada C-16 o Eix del Llobregat en el tram de Barcelona a Berga. De tots és conegut, però que, la velocitat legal permesa segueix essent la mateixa que fa 25 anys enrere. Això sí, amb un seguit de radars amb vocació recaptadora per enxampar el conductor “in fraganti” en la seva somnolència provocada per aquesta mesura de mantenir els 100 Qm/h i no sobrepassar-los.
Resulta que, en altres vies molt pitjors al traçat de la C-16 en el seu tram pel Berguedà, es pot anar a 120 Qm/h (l’autopista Manresa – Terrassa, per exemple), o l’autovia Mataró – Granollers.
Per altre banda al Berguedà, no hi ha problemes de contaminació, ni retencions com en algunes zones urbanes al voltant de la capital del país. Cosa que encara fa més estúpid el fet de no augmentar el límit legal de permivisitat en la velocitat. Sembla que el Servei Català de Transit, ho està estudiant. Això no és pas d’estranyar. La diputada al Parlament de Catalunya per CiU, Montserrat Ribera, va presentar el passat més de desembre una rigorosa proposta per augmentar el límit legal de velocitat a la C-16, fins als 120 Qm/h, cosa que concorda amb els requisits tècnics que exigeix l’actual i vigent Llei de carreteres de Catalunya.
No té sentit que es tardi el mateix de Berga a Manresa ara que fa 10 anys. La sensació de que la C-16 és una infraestructura desaprofitada, va en augment. Fa uns dies l’amic Antoni Biarnés per mitjà del “facebook”, aquell artilugi que permet a molts internautes xerrar i conèixer que passa en el seu món més immediat de les amistats, em va posar al corrent d’un grup de gent que promovia que és podés anar a 120 Qm/h per la C-16. En poques hores, les adhesions a aquest grup superaven les 500 persones.
La major part dels poders públics locals i comarcals, empresarials i socials del Berguedà, recolzen aquesta iniciativa. Cal fer despertar la Generalitat, que ens té el país endormiscat i paralitzat. Cal aprofitar la potencialitat que té el país i despertar .
Al Berguedà estem d’enhorabona s’ha completat la carretera troncal anomenada C-16 o Eix del Llobregat en el tram de Barcelona a Berga. De tots és conegut, però que, la velocitat legal permesa segueix essent la mateixa que fa 25 anys enrere. Això sí, amb un seguit de radars amb vocació recaptadora per enxampar el conductor “in fraganti” en la seva somnolència provocada per aquesta mesura de mantenir els 100 Qm/h i no sobrepassar-los.
Resulta que, en altres vies molt pitjors al traçat de la C-16 en el seu tram pel Berguedà, es pot anar a 120 Qm/h (l’autopista Manresa – Terrassa, per exemple), o l’autovia Mataró – Granollers.
Per altre banda al Berguedà, no hi ha problemes de contaminació, ni retencions com en algunes zones urbanes al voltant de la capital del país. Cosa que encara fa més estúpid el fet de no augmentar el límit legal de permivisitat en la velocitat. Sembla que el Servei Català de Transit, ho està estudiant. Això no és pas d’estranyar. La diputada al Parlament de Catalunya per CiU, Montserrat Ribera, va presentar el passat més de desembre una rigorosa proposta per augmentar el límit legal de velocitat a la C-16, fins als 120 Qm/h, cosa que concorda amb els requisits tècnics que exigeix l’actual i vigent Llei de carreteres de Catalunya.
No té sentit que es tardi el mateix de Berga a Manresa ara que fa 10 anys. La sensació de que la C-16 és una infraestructura desaprofitada, va en augment. Fa uns dies l’amic Antoni Biarnés per mitjà del “facebook”, aquell artilugi que permet a molts internautes xerrar i conèixer que passa en el seu món més immediat de les amistats, em va posar al corrent d’un grup de gent que promovia que és podés anar a 120 Qm/h per la C-16. En poques hores, les adhesions a aquest grup superaven les 500 persones.
La major part dels poders públics locals i comarcals, empresarials i socials del Berguedà, recolzen aquesta iniciativa. Cal fer despertar la Generalitat, que ens té el país endormiscat i paralitzat. Cal aprofitar la potencialitat que té el país i despertar .
05 de novembre 2008
CABÒRIES, MENTIDES I PSC
La política no és el mateix que el màrqueting polític. Un bon acord de finançament, un fracàs en la gestió d’un gran esdeveniment o l’absència d’acció política, poden acabar semblant tot el contrari.
Així, l’acord de finançament que CiU va signar amb el govern de l’Estat el 2001 és venut com a un fracàs per part del PSC. Un gag dels guionistes del senyor Montilla? Analitzem-ho.
Entre 1991 i 1996, els ingressos pressupostaris de la Generalitat van créixer un 51%, entre 1996 i 2001 un 44 % i entre 2001 i 2006 els ingressos han crescut un 72%. Tot això gràcies a l’acord de finançament del 2001.
A més, la Generalitat ha incrementat els seus recursos més ràpidament del que ho ha fet l’Estat espanyol en els seus pressupostos. Entre 2003 i 2008 els ingressos que no tenen en compte l’endeutament de l’Estat van augmentar un 50,1%, i en canvi a Catalunya un 75%. Per traduir-ho en diners: Catalunya ha disposat de 3.800 milions d’euros més dels que hagués disposat si el creixement hagués estat equivalent al de la resta de l’Estat. És a dir, un 10 % del pressupost de la Generalitat per aquest any.
En el conjunt de l’Estat, el pressupost consolidat del govern català equival al 10% del pressupost consolidat de l’Estat, quan l’any 2002, equivalia al 6,3%. Serà capaç el PSC de fer el canvi de model fiscal definitiu que Catalunya necessita? Objectivament ho té tot a favor: govern del mateix color a Madrid, una oposició responsable a Catalunya i el recolzament d’empresaris i sindicats.
Fa 5 anys el pressupost de la Generalitat de Catalunya era de 18.000 milions d’euros. Increment aconseguit amb un govern del Partit Popular, un govern de diferent color polític del que governava a Catalunya l’any 2003, amb CiU. És creïble, per tant, que l’actual govern tripartit acusi CiU d’un acord de finançament dolent per Catalunya? O estem davant d’una altra de les simplificacions a les que ens té tan acostumat aquell partit sobre qui recau l’èxit o el fracàs de les negociacions actuals?
Tot plegat és una qüestió de perspectiva. L’acord que s’assoleixi aquest curs, semblarà millor si embrutem l’anterior. Així, una jaqueta tacada semblarà neta si al costat n’hi posem una arrossegada prèviament pel fang, com en els anuncis de detergent, on tothom sap que allò no és veritat, i que a la llarga, tots els detergents –i el pas del temps- acaben desgastant aquella peça.
No tinc la pretensió de comparar el PSC-PSOE amb un detergent, perquè en realitat, el que estan fent els socialistes a Catalunya és molt pitjor: rentar amb lleixiu allò que tenia color al principi. Catalunya és un país descolorit, assecat al sol de l’espanyolitat, i planxat per la inoperància d’un president que no té idees contra la crisi i l’empobriment generalitzat del país. Bé sí, en té una: amagar-se. Ell d’això en diu estabilitat, tot i que en realitat, el que vol dir és... cabòries.
(Article publicat al Regio7 el 4 de novembre 2008-pàg 25).
Així, l’acord de finançament que CiU va signar amb el govern de l’Estat el 2001 és venut com a un fracàs per part del PSC. Un gag dels guionistes del senyor Montilla? Analitzem-ho.
Entre 1991 i 1996, els ingressos pressupostaris de la Generalitat van créixer un 51%, entre 1996 i 2001 un 44 % i entre 2001 i 2006 els ingressos han crescut un 72%. Tot això gràcies a l’acord de finançament del 2001.
A més, la Generalitat ha incrementat els seus recursos més ràpidament del que ho ha fet l’Estat espanyol en els seus pressupostos. Entre 2003 i 2008 els ingressos que no tenen en compte l’endeutament de l’Estat van augmentar un 50,1%, i en canvi a Catalunya un 75%. Per traduir-ho en diners: Catalunya ha disposat de 3.800 milions d’euros més dels que hagués disposat si el creixement hagués estat equivalent al de la resta de l’Estat. És a dir, un 10 % del pressupost de la Generalitat per aquest any.
En el conjunt de l’Estat, el pressupost consolidat del govern català equival al 10% del pressupost consolidat de l’Estat, quan l’any 2002, equivalia al 6,3%. Serà capaç el PSC de fer el canvi de model fiscal definitiu que Catalunya necessita? Objectivament ho té tot a favor: govern del mateix color a Madrid, una oposició responsable a Catalunya i el recolzament d’empresaris i sindicats.
Fa 5 anys el pressupost de la Generalitat de Catalunya era de 18.000 milions d’euros. Increment aconseguit amb un govern del Partit Popular, un govern de diferent color polític del que governava a Catalunya l’any 2003, amb CiU. És creïble, per tant, que l’actual govern tripartit acusi CiU d’un acord de finançament dolent per Catalunya? O estem davant d’una altra de les simplificacions a les que ens té tan acostumat aquell partit sobre qui recau l’èxit o el fracàs de les negociacions actuals?
Tot plegat és una qüestió de perspectiva. L’acord que s’assoleixi aquest curs, semblarà millor si embrutem l’anterior. Així, una jaqueta tacada semblarà neta si al costat n’hi posem una arrossegada prèviament pel fang, com en els anuncis de detergent, on tothom sap que allò no és veritat, i que a la llarga, tots els detergents –i el pas del temps- acaben desgastant aquella peça.
No tinc la pretensió de comparar el PSC-PSOE amb un detergent, perquè en realitat, el que estan fent els socialistes a Catalunya és molt pitjor: rentar amb lleixiu allò que tenia color al principi. Catalunya és un país descolorit, assecat al sol de l’espanyolitat, i planxat per la inoperància d’un president que no té idees contra la crisi i l’empobriment generalitzat del país. Bé sí, en té una: amagar-se. Ell d’això en diu estabilitat, tot i que en realitat, el que vol dir és... cabòries.
(Article publicat al Regio7 el 4 de novembre 2008-pàg 25).
01 d’octubre 2008
NOUS REPTES....
CDC renova els seus òrgans al Berguedà, marcant-se nous reptes
Ramon Minoves, president de Convergència al Berguedà, assegura que treballaran per ubicar la comarca a Catalunya
01/10/2008 15:10 RADIO BERGA
Una comarca que compti en el conjunt del país, amb una capital que la lideri, però on els pobles també hi tinguin un paper destacat. Aquests és un dels reptes que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) es marca després d’haver renovat la seva Agrupació Comarcal. Ramon Minoves, que ha estat reescollit al capdavant de l’Agrupació berguedana ha explicat al programa Berguedà Nit, de Ràdio Berga, que també preocupa la crisi econòmica i que el partit treballa per buscar solucions, també des del Berguedà.
Segons Minoves, cal situar el Berguedà a Catalunya, 'però també al món' i, per això, creu que cal aprofitar la posició de la comarca dins l’eix mediterrani, com a connexió entre Espanya i França.
Pel que fa al moment pel qual passa CDC al Berguedà, Minoves assegura que com a partit és un dels millors de la història, ja que 'Convergència té presència a tots els ajuntaments, té l'alcaldia de Berga, està al govern d'altres pobles grans com Gironella o Puig-reig, i té la presidència del Consell Comarcal del Berguedà'.
Recentment s’ha renovat l’agrupació comarcal, que està formada per 27 persones, alguns càrrecs importants de Convergència a la comarca (com el president del Consell Comarcal o l’alcalde de Berga) i altres militants que també contribueixen a fer propostes. Aquesta agrupació és la que ha de treballar per posar en marxa les properes campanyes electorals.
Ramon Minoves, president de Convergència al Berguedà, assegura que treballaran per ubicar la comarca a Catalunya
01/10/2008 15:10 RADIO BERGA
Una comarca que compti en el conjunt del país, amb una capital que la lideri, però on els pobles també hi tinguin un paper destacat. Aquests és un dels reptes que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) es marca després d’haver renovat la seva Agrupació Comarcal. Ramon Minoves, que ha estat reescollit al capdavant de l’Agrupació berguedana ha explicat al programa Berguedà Nit, de Ràdio Berga, que també preocupa la crisi econòmica i que el partit treballa per buscar solucions, també des del Berguedà.
Segons Minoves, cal situar el Berguedà a Catalunya, 'però també al món' i, per això, creu que cal aprofitar la posició de la comarca dins l’eix mediterrani, com a connexió entre Espanya i França.
Pel que fa al moment pel qual passa CDC al Berguedà, Minoves assegura que com a partit és un dels millors de la història, ja que 'Convergència té presència a tots els ajuntaments, té l'alcaldia de Berga, està al govern d'altres pobles grans com Gironella o Puig-reig, i té la presidència del Consell Comarcal del Berguedà'.
Recentment s’ha renovat l’agrupació comarcal, que està formada per 27 persones, alguns càrrecs importants de Convergència a la comarca (com el president del Consell Comarcal o l’alcalde de Berga) i altres militants que també contribueixen a fer propostes. Aquesta agrupació és la que ha de treballar per posar en marxa les properes campanyes electorals.
30 de setembre 2008
RENOVACIO PER MAJORIA ABSOLUTA
Convergència renova la seva Agrupació Comarcal, que continuarà encapçalant Ramon Minoves
També es va tornar a triar el comitè local de CDC a Berga, liderat per Juli Gendrau
29/09/2008 14:38 Radio Berga
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ha renovat per majoria absoluta la seva Agrupació Comarcal al Berguedà, encapçalada per Ramon Minoves; el comitè local de CDC a Berga, i els representants al Consell Nacional. L’agrupació nacionalista considera que amb aquests resultats, Convergència ‘està preparada’ per fer front a les pròximes eleccions al Parlament i ‘canviar un govern de la Generalitat de Catalunya que és nefast pel Berguedà i Catalunya’. Els resultats de les tres votacions que tenien convocades els militants es van saber divendres a la nit.
Així, s’ha renovat per majoria absoluta la llista de l’Agrupació Comarcal del Berguedà, que continuarà liderant Ramon Minoves, i que comptava amb una llista de 27 representants de diferents comitès locals de CDC al Berguedà, entre els quals hi ha com a membres Montserrat Ribera, diputada de CiU al Parlament de Catalunya; Sergi Roca, com a president del Consell Comarcal del Berguedà, i Juli Gendrau com a alcalde de Berga, així com un representant de la Joventut Nacionalista de Catalunya.
També es va referendar per majoria absoluta la llista del comitè local de CDC a Berga amb l'alcalde de Berga, Juli Gendrau al front.
Durant el transcurs de l’assemblea també es van referendar majoritàriament els quatre representants de CDC del Berguedà al Consell Nacional de CDC, que són Mercè Font (Gironella), Francesc Xavier Francàs (Vilada), Àngel Lara (Guardiola de Berguedà) i Martí Orriols (Olvan).
També es va tornar a triar el comitè local de CDC a Berga, liderat per Juli Gendrau
29/09/2008 14:38 Radio Berga
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ha renovat per majoria absoluta la seva Agrupació Comarcal al Berguedà, encapçalada per Ramon Minoves; el comitè local de CDC a Berga, i els representants al Consell Nacional. L’agrupació nacionalista considera que amb aquests resultats, Convergència ‘està preparada’ per fer front a les pròximes eleccions al Parlament i ‘canviar un govern de la Generalitat de Catalunya que és nefast pel Berguedà i Catalunya’. Els resultats de les tres votacions que tenien convocades els militants es van saber divendres a la nit.
Així, s’ha renovat per majoria absoluta la llista de l’Agrupació Comarcal del Berguedà, que continuarà liderant Ramon Minoves, i que comptava amb una llista de 27 representants de diferents comitès locals de CDC al Berguedà, entre els quals hi ha com a membres Montserrat Ribera, diputada de CiU al Parlament de Catalunya; Sergi Roca, com a president del Consell Comarcal del Berguedà, i Juli Gendrau com a alcalde de Berga, així com un representant de la Joventut Nacionalista de Catalunya.
També es va referendar per majoria absoluta la llista del comitè local de CDC a Berga amb l'alcalde de Berga, Juli Gendrau al front.
Durant el transcurs de l’assemblea també es van referendar majoritàriament els quatre representants de CDC del Berguedà al Consell Nacional de CDC, que són Mercè Font (Gironella), Francesc Xavier Francàs (Vilada), Àngel Lara (Guardiola de Berguedà) i Martí Orriols (Olvan).
27 d’agost 2008
SOLIDARITAT A L'ESPANYOLA!
SOLIDARITAT A L’ESPANYOLA
Aquest estiu aprofitant les vacances de la feina he tingut l’ocasió de poder fer algun tomb per diferents territoris de l’Estat. Sempre cap el sud i buscant la platja. Quant es va amb la família i la quitxalla, sempre va be una bona remullada.
Recordo que anys enrere amb els meus pares ja fèiem viatges similars. Espanya aquests darrers anys s’ha espavilat molt. He passat per llocs que de ben segur, tots els que em llegiu, i sobretot si heu tingut ocasió de viatjar aquests darrers anys haureu pogut comprovar el gran salt econòmic que han fet tots els territoris de l’Estat. El que més sobta és el gran nombre d’autovies lliures de peatge per anar d’un indret a un altre de l’Estat. Això si, sense peatge, sense gaire be cap radar i velocitat legal a 120 Km/h. Us sona això?
Els pocs esdeveniments que m’han interessat de seguir aquestes vacances han estat els Jocs Olímpics a Xina, la invasió de Georgia per part de Rússia, i el “culebrón” català sobre el finançament. Dels JJOO i de Rússia ja en parlaré un altre dia.
El passat 9 d’agost segons diu l’Estatut de Catalunya, retallat per Madrid i votat pel poble català, hi havia d’haver una proposta de model de finançament per Catalunya. De moment res de res. Un incompliment d’aquesta mena, amb les necessitats que té un país com el nostre on en els darrers anys ha guanyat més d’un milió d’habitants, ja és voluntat d’escanyar.
És evident que qualsevol nou model de finançament per Catalunya ha de venir reflectit en els pressupostos de l’Estat pel 2009. La no aprovació dels pressupostos estatals suposaria un canvi de tendència que obligaria a reformular les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol.
Els partits catalans tant de govern com a l’oposició han de seguir tancant files amb la fermesa del President Montilla i de Castells a l’hora de plantar cara al PSOE, tot i les ambigüitats dels darrers dies. Ja n’hi ha prou de tacticismes, ara cal anar per feina.
Els catalans ens mereixem i necessitem una millor qualitat dels serveis: educació, sanitat, suport als emprenedors, carreteres, autopistes, serveis socials, habitatge, medi ambient,...
La gent de Catalunya, ja fa temps que no entenem el model de solidaritat que s’aplica a Catalunya. No hi ha cap lloc d’Europa on la diferència entre el que es paga i el que és rep sigui tant gran.
Això ha de canviar, perquè sinó hi haurà d’haver un replantejament de les relacions amb l’Estat.
Aquest estiu aprofitant les vacances de la feina he tingut l’ocasió de poder fer algun tomb per diferents territoris de l’Estat. Sempre cap el sud i buscant la platja. Quant es va amb la família i la quitxalla, sempre va be una bona remullada.
Recordo que anys enrere amb els meus pares ja fèiem viatges similars. Espanya aquests darrers anys s’ha espavilat molt. He passat per llocs que de ben segur, tots els que em llegiu, i sobretot si heu tingut ocasió de viatjar aquests darrers anys haureu pogut comprovar el gran salt econòmic que han fet tots els territoris de l’Estat. El que més sobta és el gran nombre d’autovies lliures de peatge per anar d’un indret a un altre de l’Estat. Això si, sense peatge, sense gaire be cap radar i velocitat legal a 120 Km/h. Us sona això?
Els pocs esdeveniments que m’han interessat de seguir aquestes vacances han estat els Jocs Olímpics a Xina, la invasió de Georgia per part de Rússia, i el “culebrón” català sobre el finançament. Dels JJOO i de Rússia ja en parlaré un altre dia.
El passat 9 d’agost segons diu l’Estatut de Catalunya, retallat per Madrid i votat pel poble català, hi havia d’haver una proposta de model de finançament per Catalunya. De moment res de res. Un incompliment d’aquesta mena, amb les necessitats que té un país com el nostre on en els darrers anys ha guanyat més d’un milió d’habitants, ja és voluntat d’escanyar.
És evident que qualsevol nou model de finançament per Catalunya ha de venir reflectit en els pressupostos de l’Estat pel 2009. La no aprovació dels pressupostos estatals suposaria un canvi de tendència que obligaria a reformular les relacions entre Catalunya i l’Estat Espanyol.
Els partits catalans tant de govern com a l’oposició han de seguir tancant files amb la fermesa del President Montilla i de Castells a l’hora de plantar cara al PSOE, tot i les ambigüitats dels darrers dies. Ja n’hi ha prou de tacticismes, ara cal anar per feina.
Els catalans ens mereixem i necessitem una millor qualitat dels serveis: educació, sanitat, suport als emprenedors, carreteres, autopistes, serveis socials, habitatge, medi ambient,...
La gent de Catalunya, ja fa temps que no entenem el model de solidaritat que s’aplica a Catalunya. No hi ha cap lloc d’Europa on la diferència entre el que es paga i el que és rep sigui tant gran.
Això ha de canviar, perquè sinó hi haurà d’haver un replantejament de les relacions amb l’Estat.
14 de juliol 2008
10 de juliol 2008
LLUIS RECODER A BERGA
El renovador Recoder diu a Berga
que vol ser un pes pesant a CDC
10 SOCIETAT Divendres, 4 de juliol del 2008 Regió7
Lluís Recoder, alcalde de Sant
Cugat i pròxim president del consell
d’alcaldes de Convergència
Democràtica de Catalunya
(CDC), va reconèixer dimecres a
Berga que «voldria formar part de
la direcció nacional de CDC».
Respectuós amb la voluntat de la
militància, Recoder va expressar
així la seva voluntat d’integrar-se
en el nucli de decisió de Convergència,
moments abans d’oferir
una xerrada sobre la importància
del canvi climàtic en un acte organitzat,
al Pavelló de Suècia de la
ciutat, per Òmnium Cultural del
Berguedà.
Recoder espera «poder ser en
aquesta futura direcció, perquè és
un moment delicat per al país», i se
sent cridat a participar-hi obertament.
La situació política de Catalunya
és «la que m’empeny a dir
que sí, ara. És veritat que altres vegades
havia dit que no hi volia ser».
Lluís Recoder, que dins la formació
lidera un grup de militants renovadors,
es va referir al proper
congrés de CDC com «una oportunitat
per fer els deures de la formació,
actualitzar-ne el missatge i
renovar-ne el projecte polític», i va
afegir que «Convergència Democràtica
ha de posar al dia la seva direcció
nacional, que té un projecte
de país, però que també ha de tenir
en compte les necessitats de les persones
que formen part de Catalunya
». Recoder creu que la seva
formació, a diferència d’ara, hauria
de prioritzar «els temes propers
a la ciutadania, com l’educació, el
medi ambient o la sanitat pública,
perquè és allò que constitueix les
preocupacions diàries dels catalans
», i allunya així les seves prioritats
del sobiranisme que defensa
l’actual direcció de CDC.
Lluís Recoder es mostra partidari
«de conformar la nova direcció
de CDC d’una manera plural i
representativa, per reforçar el lideratge
de la formació i aconseguir,
així, una casa gran ben gran», en
referència al terme encunyat per
Artur Mas, secretari general de la
formació, de casa gran del nacionalisme.
Recoder va expressar
també la seva voluntat «de col·laborar
que, quan els ciutadans ens
tornin a voler al capdavant de les
principals institucions catalanes,
ara en mans dels socialistes, estiguem
preparats per governar».
En aquest sentit, el convergent
va confessar que «no em satisfà
ser l’alcalde que governa la població
més gran de CiU, perquè això
significa que hi ha una gran concentració
del PSC als principals
consistoris de Catalunya, i en altres
ens importants del territori català
», i va afegir que «tinc un compromís
molt gran amb la meva ciutat,
que moltes vegades m’havia fet
rebutjar la possibilitat de ser a la
junta de CDC, però també em preocupa
Catalunya, i tinc ganes de
fer-hi coses des de la formació convergent
». D’altra banda, l’alcalde
de Sant Cugat va reiterar que
«tant jo com molts dels meus companys
posarem tot el que sigui al
nostre abast perquè Artur Mas sigui
el pròxim president de la Generalitat
de Catalunya després de les
properes eleccions».
Recoder, a més a més, va advertir
que «tothom qui cregui que ha
de ser en aquesta direcció de CDC
hi ha de ser, perquè cal que treballem
tots junts per tenir garanties
d’èxit en el futur».
A l’acte a la capital berguedana,
en què Recoder va centrar el seu
discurs en les problemàtiques del
canvi climàtic tant al territori català
com arreu del món, van assistir
alguns dels dirigents de Convergència
i Unió a la comarca,
com Juli Gendrau, alcalde de Berga;
Maribel Iglesias, regidora de
Serveis Socials; Ramon Bajona,
regidor de Governació de la ciutat,
o Mercè Font, també regidora
de Governació, a la vila de Gironella.
Així mateix, el discurs mediambiental
de Recoder va tenir
el suport de Ramon Minoves,
membre d’Òmnium Cultural i
president de CDC al Berguedà, i
de Xavier Giner, vicepresident
d’Òmnium Cultural a la comarca,
davant l’absència per viatge del
seu president, Jaume Farguell.
10 SOCIETAT Divendres, 4 de juliol del 2008 Regió7
PILAR MÀRQUEZ
que vol ser un pes pesant a CDC
10 SOCIETAT Divendres, 4 de juliol del 2008 Regió7
Lluís Recoder, alcalde de Sant
Cugat i pròxim president del consell
d’alcaldes de Convergència
Democràtica de Catalunya
(CDC), va reconèixer dimecres a
Berga que «voldria formar part de
la direcció nacional de CDC».
Respectuós amb la voluntat de la
militància, Recoder va expressar
així la seva voluntat d’integrar-se
en el nucli de decisió de Convergència,
moments abans d’oferir
una xerrada sobre la importància
del canvi climàtic en un acte organitzat,
al Pavelló de Suècia de la
ciutat, per Òmnium Cultural del
Berguedà.
Recoder espera «poder ser en
aquesta futura direcció, perquè és
un moment delicat per al país», i se
sent cridat a participar-hi obertament.
La situació política de Catalunya
és «la que m’empeny a dir
que sí, ara. És veritat que altres vegades
havia dit que no hi volia ser».
Lluís Recoder, que dins la formació
lidera un grup de militants renovadors,
es va referir al proper
congrés de CDC com «una oportunitat
per fer els deures de la formació,
actualitzar-ne el missatge i
renovar-ne el projecte polític», i va
afegir que «Convergència Democràtica
ha de posar al dia la seva direcció
nacional, que té un projecte
de país, però que també ha de tenir
en compte les necessitats de les persones
que formen part de Catalunya
». Recoder creu que la seva
formació, a diferència d’ara, hauria
de prioritzar «els temes propers
a la ciutadania, com l’educació, el
medi ambient o la sanitat pública,
perquè és allò que constitueix les
preocupacions diàries dels catalans
», i allunya així les seves prioritats
del sobiranisme que defensa
l’actual direcció de CDC.
Lluís Recoder es mostra partidari
«de conformar la nova direcció
de CDC d’una manera plural i
representativa, per reforçar el lideratge
de la formació i aconseguir,
així, una casa gran ben gran», en
referència al terme encunyat per
Artur Mas, secretari general de la
formació, de casa gran del nacionalisme.
Recoder va expressar
també la seva voluntat «de col·laborar
que, quan els ciutadans ens
tornin a voler al capdavant de les
principals institucions catalanes,
ara en mans dels socialistes, estiguem
preparats per governar».
En aquest sentit, el convergent
va confessar que «no em satisfà
ser l’alcalde que governa la població
més gran de CiU, perquè això
significa que hi ha una gran concentració
del PSC als principals
consistoris de Catalunya, i en altres
ens importants del territori català
», i va afegir que «tinc un compromís
molt gran amb la meva ciutat,
que moltes vegades m’havia fet
rebutjar la possibilitat de ser a la
junta de CDC, però també em preocupa
Catalunya, i tinc ganes de
fer-hi coses des de la formació convergent
». D’altra banda, l’alcalde
de Sant Cugat va reiterar que
«tant jo com molts dels meus companys
posarem tot el que sigui al
nostre abast perquè Artur Mas sigui
el pròxim president de la Generalitat
de Catalunya després de les
properes eleccions».
Recoder, a més a més, va advertir
que «tothom qui cregui que ha
de ser en aquesta direcció de CDC
hi ha de ser, perquè cal que treballem
tots junts per tenir garanties
d’èxit en el futur».
A l’acte a la capital berguedana,
en què Recoder va centrar el seu
discurs en les problemàtiques del
canvi climàtic tant al territori català
com arreu del món, van assistir
alguns dels dirigents de Convergència
i Unió a la comarca,
com Juli Gendrau, alcalde de Berga;
Maribel Iglesias, regidora de
Serveis Socials; Ramon Bajona,
regidor de Governació de la ciutat,
o Mercè Font, també regidora
de Governació, a la vila de Gironella.
Així mateix, el discurs mediambiental
de Recoder va tenir
el suport de Ramon Minoves,
membre d’Òmnium Cultural i
president de CDC al Berguedà, i
de Xavier Giner, vicepresident
d’Òmnium Cultural a la comarca,
davant l’absència per viatge del
seu president, Jaume Farguell.
10 SOCIETAT Divendres, 4 de juliol del 2008 Regió7
PILAR MÀRQUEZ
TREU BANYA!
Treu banya!
El president Montilla ha dit recentment que el transvasament de l'Ebre a Barcelona era com un extintor, que calia tenir-lo encara que no hi hagués foc. Metàfores poc agraciades al marge, Montilla culmina el procés d'incompetència en la gestió d'una crisi sense saber sortir-ne amb dignitat. És greu ser votat per governar i no saber fer-ho, però molt més greu encara és amagar-se quan s'acosta un perill potencial. Els cargols surten després de la pluja, són lents i poc sorollosos, i tenen una bonica closca dins la que sovint s'amaguen per evitar perdre la seva condició de cargol. El govern de Montilla és un cargol, i no és d’estranyar que a la festa del Rosaret de Sant Jordi feta fa poques setmanes, més d'un ciutadà tingués el pressentiment que hi faltava algú.
CiU ha estat conseqüent des de bon principi. Des del Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats, ha defensat una posició responsable, recolzant el govern en allò essencial, i fent propostes constructives en allò que podia afectar la viabilitat d'un projecte a llarg termini. Aquest projecte es diu Catalunya, no pas àrea metropolitana, i encara que molts polítics del PSC no sàpiguen ubicar sobre el mapa alguns dels pobles del Berguedà, el pitjor de tot és que a l'hora d'arbitrar els conflictes no tenen l'habilitat d'afavorir les dues parts. En el cas del transvasament han enfrontat el territori negant-se a escoltar alternatives com el transvasament del Roine. Però de la mateixa manera que Montilla va rebutjar el transvasament quan era a l'oposició per acabar venint a les posicions de CiU, no trigarem massa a escoltar algun parlamentari del PSC a admetre que el transvasament del Roine és una bona alternativa.
El PSC ha enfrontat tothom en la llei d'educació, la tercera hora de castellà, el transvasament, la somorta llei de la dependència, la creació de nous impostos per poder recaptar, l'augment espectacular de funcionariat i càrrecs de confiança polítics, l'oblit de Maragall, la marginació dels sectors menys espanyolistes... Catalunya té els pitjors governants des que es va instaurar la democràcia. Pacten les seves febleses, i imposen per decret la seva incompetència.
El país necessita saber que té un govern que resol els problemes en funció de l’interès general, i no de les parts més petites del seu electorat.
Us escric aquest article mentre des de la finestra veig com a Berga hi plou. Menys mal. Sort n’hi ha que al final de tot plegat, ha estat la moreneta, i no pas la incompetència del PSC qui ha solucionat – de moment – el problema de la falta d’aigua.
Ramon Minoves Pujols
El president Montilla ha dit recentment que el transvasament de l'Ebre a Barcelona era com un extintor, que calia tenir-lo encara que no hi hagués foc. Metàfores poc agraciades al marge, Montilla culmina el procés d'incompetència en la gestió d'una crisi sense saber sortir-ne amb dignitat. És greu ser votat per governar i no saber fer-ho, però molt més greu encara és amagar-se quan s'acosta un perill potencial. Els cargols surten després de la pluja, són lents i poc sorollosos, i tenen una bonica closca dins la que sovint s'amaguen per evitar perdre la seva condició de cargol. El govern de Montilla és un cargol, i no és d’estranyar que a la festa del Rosaret de Sant Jordi feta fa poques setmanes, més d'un ciutadà tingués el pressentiment que hi faltava algú.
CiU ha estat conseqüent des de bon principi. Des del Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats, ha defensat una posició responsable, recolzant el govern en allò essencial, i fent propostes constructives en allò que podia afectar la viabilitat d'un projecte a llarg termini. Aquest projecte es diu Catalunya, no pas àrea metropolitana, i encara que molts polítics del PSC no sàpiguen ubicar sobre el mapa alguns dels pobles del Berguedà, el pitjor de tot és que a l'hora d'arbitrar els conflictes no tenen l'habilitat d'afavorir les dues parts. En el cas del transvasament han enfrontat el territori negant-se a escoltar alternatives com el transvasament del Roine. Però de la mateixa manera que Montilla va rebutjar el transvasament quan era a l'oposició per acabar venint a les posicions de CiU, no trigarem massa a escoltar algun parlamentari del PSC a admetre que el transvasament del Roine és una bona alternativa.
El PSC ha enfrontat tothom en la llei d'educació, la tercera hora de castellà, el transvasament, la somorta llei de la dependència, la creació de nous impostos per poder recaptar, l'augment espectacular de funcionariat i càrrecs de confiança polítics, l'oblit de Maragall, la marginació dels sectors menys espanyolistes... Catalunya té els pitjors governants des que es va instaurar la democràcia. Pacten les seves febleses, i imposen per decret la seva incompetència.
El país necessita saber que té un govern que resol els problemes en funció de l’interès general, i no de les parts més petites del seu electorat.
Us escric aquest article mentre des de la finestra veig com a Berga hi plou. Menys mal. Sort n’hi ha que al final de tot plegat, ha estat la moreneta, i no pas la incompetència del PSC qui ha solucionat – de moment – el problema de la falta d’aigua.
Ramon Minoves Pujols
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
